A causa dels recs que sortien de l’Estany, i aprofitant la pendent cap Banyoles, a finals del segle XIII s’instal•là una incipient indústria tèxtil, aprofitant els molins que eren de l’Abat, que va deixar en un règim d’emfiteusi amb el que el monestir rebria anualment un cens establert. Aquests motius drapers s’alimentaren gràcies a una artesana i casolana indústria tèxtil repartida per les cases de la vila. A Banyoles, el molí draper de Can Prat, al carrer de Girona, és citat per primera vegada al 1263. A partir d’aquí van sorgint molins, no tots drapers, pels recs de la vila i es van anar estenent, en el decurs del segle XIII, al llarg del Terri. La indústria tèxtil banyolina, sense deixar el caire artesanal, anava nodrint de teles aquests molins.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, una “carassa” és la “representació d’un cap, normalment de moro, amb turbant i barba de grans proporcions, col·locat a la part inferior dels orgues antics d’algunes esglésies, connectat amb un registre de l’orgue”.

Era tradició que, el dia de Sant Esteve, el dels Sants Innocents o l’últim dia de l’any, per Sant Silvestre, les carasses obrissin la boca en entonar les matines i deixessin caure confits i llaminadures per la mainada. Cada església tenia uns dies assenyalats, però en totes s’esqueia durant el període nadalenc, si bé a la de Cadaqués, per exemple, també s’accionava quan hi havia algun bateig.

Les carasses tenen el seu origen en el segle XVI i simbolitzen la derrota dels turcs otomans a la batalla naval de Lepant davant la Lliga Santa, formada per la Monarquia Hispànica, els Estats Pontificis, Venècia, l’Orde de Malta, Gènova i la Savoia. Gràcies a la perícia i capacitat de l’Almirall en cap Lluís de Requesens, l’esquadra de la Lliga va desfer el gruix de la flota turca al golf de Lepant (7 d’octubre de 1571). Els llibres que hem estudiat a l’escola diuen que el guanyador de la batalla va ser el fill bord de Carles I, Don Juan de Austria, i no diuen res de Lluís de Requesens qui, d’acord amb el rei Felip II, era a qui li corresponia el mèrit de la derrota turca (hi ha correspondència que ho avala). Tant se val, és el que sol passar quan la nostra història l’escriuen ells, els altres.