En els anys finals de la dictadura franquista, a Catalunya es va desenvolupar un procés que va dur a la consolidació d’un moviment unitari d’oposició al franquisme: l’Assemblea de Catalunya. Es va crear l’any 1971 a Barcelona, amb institucions de representativitat diversa: partits polítics, organitzacions sindicals, grups professionals (arquitectes, aparelladors, metges, periodistes...), grups estudiantils, moviment de barris, grups confessionals cristians, assemblees comarcals d’arreu de Catalunya, etc.

La mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, va permetre l’inici d’un procés de democratització que es coneix amb el nom de transició. Però, com que el dictador va morir al llit, deixant intacte tot l’aparell repressor del règim (els poders fàctics, en dèiem aleshores), la transició es va haver de fer amb molta prudència i a poc a poc.

Dos dies després de la mort del general Franco va tenir lloc la coronació del rei Joan Carles I, que va mantenir un govern de continuïtat, presidit per un franquista de soca-rel, Carlos Arias Navarro. A Catalunya, l’oposició antifranquista exigia les reivindicacions formulades per l’Assemblea de Catalunya i que s’expressaven amb un eslògan mil vegades repetit: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. El franquisme, però, es resistia a desaparèixer: esmentem només, a tall d’exemple, els quatre morts causats per la policia a Vitòria, el 3 de març de 1976, en la repressió d’una protesta obrera. Finalment, l'1 de juliol de 1976, el rei va nomenar un nou cap de govern, Adolfo Suárez, que va donar un impuls decisiu a la democratització del país: llei de Reforma Política, llei d’amnistia, legalització –a poc a poc– de partits i sindicats, fins a la celebració, 15 de juny de 1977, de les primeres eleccions legislatives democràtiques des de 1936.
 

Sense un estudi prou argumentat, diria que determinades cases benestants de la comarca durant el s. XIX, a banda de tenir un paper predominant des d’un punt de vista econòmic, algunes també van fer servir les seves majors possibilitats per donar assistència a persones així com per col.laborar en accions i activitats concretes en benefici d’associacions religioses de la nostra comarca. Can Frigola de Mata, un mas emblemàtic des del punt de vista històric i que ha estat un referent de personatges de caire militar de la comarca (com els germans Frigola, líders destacats per les seves intervencions durant la Guerra del Francès) n’ha estat un.

Els descendents de la família Frigola són en Joan Frigola Coromina i la seva filla Isabel Frigola Brunsó, la persona de la darrera generació, que viu actualment a Can Frigola –la casa senyorial, que té orígens al s. XIII i que ha sofert multíples reformes en segles posteriors– conserven zelosament el dietari de Joan Frigola Almar (1847-1911). L’home va tenir l’encert i la paciència d’anotar en una llibreta molts dels esdeveniments quotidians que va viure de forma contemporània. Esdeveniments senzills, però que escrits per un testimoni directe, avui són una crònica per conèixer més coses d’un passat no gaire llunyà del Pla de l’Estany.
 

La persistència del carlisme al llarg dels anys, superant totes les vicissituds que hem anat explicant al llarg dels articles precedents, no s’explica només per la força dels ideals, sinó també, i sobretot, pel fet que els carlins van saber crear un univers particular, vertebrat pels ideals carlins, alimentat per la celebració de festes pròpies (com la del dia dels màrtirs de la tradició, el 10 de març, aniversari de la mort de Carles V) i per la seva premsa (El Correo Catalán, per exemple); i viscut en uns espais de socialització específics, com cercles i casinos (el Cercle de Catòlics de Banyoles n’és un exemple, almenys durant uns anys), amb elements simbòlics comuns, com el bust de Carles VII, present a totes les llars carlines, i la boina vermella (o la blanca de les dones, les margarites).